Contacte

c/Ateneu, 3
Sant Just Desvern 08960
Tel. 93 371 3115 (de 17 a 21 h)
clubateneu@gmail.com

dissabte, 14 de març de 2015

Club de lectura: "Lo que a nadie le importa"

Dilluns 16 de març.
Els membres del Club de Lectura dels Dimarts tenen una sessió de debat sobre un dels llibres més aclamats de la literatura espanyola dels darrers anys, Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino.

Una novel·la-crònica que retrata l'evolució de l'Espanya dels anys del franquisme (i fins a l'actualitat) fixant-se en detalls mínims, els de la vida quotidiana d'un empleat d'una sastreria de Saragossa que acabarà sent empleat al primer Corte Inglés del país, al cèntric carrer Preciados de Madrid. Una vida d'un "españolito de a pie", sense èpica (o sense altra èpica que la de superar els reptes de la vida mateixa, que no és poc). Descomptant, és clar, les experiències al Tossal del Merengue, vora Balaguer, la primavera del 1938...

Tot amanit amb una prosa àgil, però farcida de lirisme, a la vegada, que posa el focus sobre un dels aspectes que millor defineix l'estat: el silenci, el "d'això no se'n parla", l'"ara no toca"...

Fue en aquellas siestas sin sueño cuando intuí que los silencios de mi abuelo no eran de ausencias, sino de presencias. Unos silencios que espesaban bajo la luz de la cocina cuando tostaba unas rebanadas de pan antes de que los demás se despertasen y yo le pedía que me tostara un par a mí también. Frotaba ajo sobre el pan y rociaba unas gotas de aceite de oliva. Echaba sal gorda en mis rebanadas y, tras un titubeo, se echaba también en las suyas. No se lo digas a tu abuela, decía, y no sonaba a complicidad entre abuelo y nieto, sino a amenaza real, a miedo de paciente hipertenso y diabético.
Un país en què el silenci s'empelta, si cal, de creences o supersticions que, en altres latituds, anomenen "realisme màgic", però aquí sempre s'ha anomenat Fe. I és tangible, i es barreja (o s'ha barrejat sempre) amb el dia a dia més costumista:
Después del niño enfermo que sanó vino una niña de la que ni siquiera mi madre se acuerda. No quedan de ella ni unas fotos. Murió de muerte súbita, que es como morir de un encogimiento de hombros. Una mañana amaneció fría en su moisés. De aquella muerte, como de todos los males infantiles en la familia, salió una brisa nueva de realismo mágico. Carmen de Lara había aprendido ya a encarar la pena con hechizos. Durante años repitió este consejo: No le pidáis nada a santa Rita, que yo una vez le pedí algo y se llevó a mi niña. ¿Qué le pidió tan caro, que costaba la vida de una niña?

[Si algú ha llegit el llibre i vol participar a la sessió, però no és membre del Club de Lectura, que ho comuniqui a la Secretaria de l'Ateneu... i ja en parlarem!]